BEATRITZ DE DIÁ

BEATRITZ DE DIÁ Comtessa de Diá Beatriz de Diá fou una trobairitz occitana que va viure des de finals del segle XII fins a mitjans del segle XIII. D’aquesta trobairitz n'han pervingut alguns poemes, però de la seva vida se'n sap molt poc, ja que són diversos els personatges històrics documentats que podrien correspondre a aquesta trobairitz. Curiositats: Una de les coses que sembla prou clara és la seva relació amb Diá, un poble del Daufinat. Una hipòtesi és que fou esposa de Gilhèm de Peitieus , comte de Viennois, i que estigué enamorada del trobador Rambaud d’Aurenja a qui li hauria dedicat part de les seves cançons.  També es diu que Beatritz era un nom clau per dedicar cançons al seu amant Rambaud d’Aurenja. Beatritz de Diá podria amagar la identitat d'Isoarda, filla del comte Isoard de Diá.  De la seva obra tan sols ens n'han restat cinc cançons d'amor apassionades, en què no falten els temes recurrents de la infidelitat i la gelosia. La seva cançó A chantar m'er de so qu'eu no volria és l'única peça trobadoresca d'autoria femenina la música de la qual sobreviu intacta. Beatritz de Diá té algunes cançons d’amor prou explícites i carnals que demostren que la teoria de que l’amor cortès és un amor tan platònic, no és del tot cert.  A Sabadell hi ha una plaça dedicada a ella. A un contemporani seu, Arnaud de Carcassés, se li atribueix l'obra Flamenca (tot i que hi ha un bon consens a considerar-la una obra d'autor desconegut), que ha sigut font d'inspiració pel gran i premiat treball de la cantant catalana Rosalía amb El Mal Querer (2018), de marcat caràcter feminista.  Enllaços: https://oc.wikipedia.org/wiki/Beatritz_de_Di%C3%A1 http://www.trobar.org/ http://lletra.uoc.edu/especials/folch/comtessa.htm Fitxes relacionades per ser de les pocs personatges femenins d'aquest mapa  (és que aquesta història tan masclista no ens ha deixat massa referents a l'abast): Ermessenda de Carcassona Griseldis La ciutat de la Gàrdia La filla d’un pobre home… al molí Verge de Lorda per ser  també trobadors: Albert de Sisteron Bernat de Ventadorn

 

LES CANÇONS DE L’ITINERARI MUSICAL PER OCCITÀNIA

LES CANÇONS DE L’ITINERARI MUSICAL PER OCCITÀNIA Aquest és l’ordre de les cançons tal com apareixen en l’Itinerari Musical per Occitània #ItinerariÒc. Segueix el traç del recorregut de l’itinerari marcat pels Mirabèl·lus en el mapa del disc #QuadèrnÒc: •Joan petit que dança. Tradicional a tot Occitània - cançó La descobreixen quan pugen a fer el viatge cap al “Sud de France” i en el vagó del tren es coneixen amb en Pol. • Se canta. Tradicional a tot Occitània - cançó La canten quan arriben a Tolosa per ser considerada com l’himne d’Occitània. • L'autre jorn ieu me maridava. Tradicional del Lemosin - borrèia a tres temps Un dels primers llocs que en Pol fa conèixer als seus companys és el llemosí, on els hi diu que era terra de trobadors. • La filha d'un paure òme. Tradicional del Peiregòrd - cançó Anant cap al sud, aprofiten per preguntar-li a una noia joveneta que passava si estudiava o no en una calandreta... • Es aicí lo mes de mai. Tradicional del Carcin - ronda del carcin Passen pel Carcin, reconeixen Ròc Amador, queden impressionats pel paisatge i aprenen la tradició del mai. • De Tonens a Marmanda. Tradicional de l’Agenès - branle del naut agenès Les prunes de Marmanda, el riu Garona, l’Agenès als seus peus… i veient que els Pirineus no queden massa lluny, decideixen anar a veure la casa que els avis de l’Ermes tenen a prop del Sompòrt. • En traversant nau lanas. Tradicional de Gasconha - cançó Però el camí per arribar a la casa dels avis de l’Ermes és llarg i feixuc, tot i que ben preciós. • Los sèt sauts. Tradicional del Bearn - saut Per fi arriben a casa dels avis de l’Ermes i descobreixen aquesta cançó que sembla ser que abans ningú l’havia sentida mai i que ara s’ha fet famosa per tot Catalunya. Si no fos per aquests Mirabèl·lus... • Era mia oelhèra. Autor: Joan Benosa - cançó Ara el viatge pren rumb cap al mediterrani tot travessant els Pirineus de punta a punta. Pel camí reconeixen un tros de Catalunya: la Val d’Aran! Enmig de tants prats de vaques canten aquesta cançó atribuida a en Joan Benosa (si més no, la lletra segur!) • Vaquí lo polit mes de mai. Tradicional de Provença - vals Un cop al Mediterrani, segueixen la costa amunt fins arribar a Marselha, a on parlant d’amors i de postals per enviar a la nòvia, descobreixen la història d’aquest “marrit cantaire” que també “planta lo mai”. • Calant de Vilafranca. Tradicional de Provença - farandola I van pujant i pujant… però fins on arriba Occitània? Fins a Italia? • Borrèia de Roiat. Tradicional de l’Auvèrnhe - borrèia de tres temps Acaben a Roiat, a l’Auvèrnhe, per conèixer la història del “bal musette”, de la migració cap a Paris… i del so de la cabreta!  • Lo vailet. Tradicional del Massís Central - cançó El viatge ha estat llarg i ja va essent hora de tornar cap a casa. Que no ens passi com li va passar al mestre de la cançó del vailet! • Parla-me. Autor: Los de Sauvatèrra - masurca “Aquest és el meu país, aquesta es la meva terra.” VOLS SABER LES LLETRES DE LES CANÇONS? Les tens totes aquí: http://quadernoc.blogspot.com.es/p/les-lletres-de-les-cancons.html

BERNAT DE VENTADORN

BERNAT DE VENTADORN Bernat de Ventadorn va ser un trobador occità que va viure al llarg del segle XII. És potser el trobador més famós i conegut.  Curiositats: Segons la vida escrita pel trobador Uc de Sant Circ, Bernat era possiblement fill d'un forner del Chasteu de Ventadorn, a Corresa, al Lemosin. Molt probablement va aprendre l'art de cantar i d'escriure del seu protector, el vescomte Eble II de Ventadorn. Va compondre els seus primers poemes dedicats a l'esposa del fill del seu patró, Margarida de Turena. Forçat a deixar Ventadorn després d'enamorar-se de Margarida, va viatjar a Montluçon i a Tolosa. Sembla ser que va seguir Alienòr d'Aquitània a England i a la cort dels Plantagenêt; això ho podem deduir de les seves composicions principalment.  Posteriorment Bernat va tornar a Tolosa, on Ramon V de Tolosa, el va acollir.  Finalment marxà a Dordonha, on entrà en el monestir cistercenc de Dalon, on probablement degué morir. És important la quantitat de la seva música que ha sobreviscut: dels seus 45 poemes, 18 tenen la seva música intacta, una circumstància inusual per a un trobador. Es diferencia d'altres autors de l'època per la manera més personal de mostrar els seus sentiments. Va popularitzar l’estil trobadoresc del trobar lèu. Va ser molt influent i va ser referència per molts altres trobadors posteriors que van imitar la seva manera de fer.  El reconeixement a la seva obra va arribar fins al romanticisme. A un contemporani seu (lleugerament posterior), Arnaud de Carcassés, se li atribueix l'obra Flamenca (tot i que hi ha un bon consens a considerar-la una obra d'autor desconegut), que ha sigut font d'inspiració pel gran i premiat treball de la cantant catalana Rosalía amb El Mal Querer (2018)  Enllaços: https://oc.wikipedia.org/wiki/Bernat_de_Ventadorn http://www.trobar.org/ Fitxes relacionades per ser també trobadors: Albert de Sisteron Beatritz de Diá

 

BALLADORS DE BORRÈIA

BALLADORS DE BORRÈIA Sens dubte una de les danses més característiques d’Occitània, especialment de la zona del Massís Central. Sobretot la borrèia a tres temps.  Cal dir, però, que es balla a molts més llocs de France. S’especifica si és a tres temps per a diferenciar-la de les bourrées de més al nord, que n’hi ha a dos temps. Es pot ballar de múltiples maneres segons la tradició de la zona o la melodia en qüestió: en parella, en grups de quatre, per fileres…  Hi ha gran tipus de varietat, de melodies diferents i de maneres de ballar-la. A vegades porten el nom d'una localitat (borreia de Riòm, de Roiat…) Curiositats La primera menció de la borreia com a ball popular la trobem en un escrit del 1665 de Clarmont-Ferrand. Dins la dansa tradicional, a Occitània, trobem diferents estils de borrèia: de l’Auvèrnhe, del Roergue, del Carcin, del Lemosin (com les de la Marcha), del Naut Agenés i la d’Arièja. Entre Occitània i France trobem les borrèies del Borbonés. I ja fora d’Occitània, a France, trobem sobretot les bourrées del Berry, del Morvan, del Nivernais, del Forez, de la Sologne, del Poetou i les d’Anjou.  Sembla ser que Marguerite de Valois (una de les princeses de France que va viure durant el segle XVI) va descobrir la borrèia popular en un viatge que va fer a l’Auvèrnhe i la va portar a Paris per fer-ne una dansa de la cort. Durant el segle XVII la bourée desenvolupa una forma culte que serà molt utilitzada en ballets, òperes i suites, per compositors com Lully, Rameau o Johann Sebastian Bach. El pas de la borrèia és un pas ràpid de tres recolzaments. És el pas que, un cop estilitzat, donarà nom al pas de bourrée dins la dansa barroca i evolucionarà durant el segle XIX amb el pas de bourrée de la dansa clàssica, pas fonamental. També trobem aquest pas en d’altres estils com la salsa, o el hip-hop. Enllaços: http://oc.wikipedia.org/wiki/Borr%C3%A8ia http://brayauds.free.fr/ http://www.patrimoinevivantdelafrance.fr/index.php?mact=News,cntnt01,detail,0&cntnt01articleid=22&cntnt01returnid=28 Fitxes relacionades per haver estat un festival amb forta presència d'aquesta dansa: Le Grand Bal de l’Europe

CARLOS GARDEL

CARLOS GARDEL Charles Romuald Gardès Carlos Gardel va ser un cantant, compositor i actor de cinema. És el representant més conegut del gènere en la història del tango. Iniciador i màxim exponent del "tango cançó", va ser un dels intèrprets més importants de la música popular mundial de la primera meitat del segle XX, per la qualitat de la seva veu, per la quantitat de discos venuts (com a cantant i com a compositor), per les nombroses pel·lícules relacionades amb el tango en què va intervenir i per la repercussió mundial que va tenir.  I quina és la seva relació amb Occitània? Doncs sembla ser que va néixer a Tolosa… i sinó, tindria arrels sabadellenques! Curiositats: No hi ha unanimitat en el lloc i la data del seu naixement. La teoria uruguaiana sosté que va néixer a Tacuarembó, a l'Uruguay, l'11 de desembre entre 1883 i 1887. La teoria “francesa”, per contra, sosté que va néixer a Tolosa, a Occitània, l'11 de desembre de 1890. Hi ha unanimitat en el fet que va viure des de la infantesa a Buenos Aires i que es va nacionalitzar argentí el 1923. Els documents que es conserven fins ara, però, certifiquen que va néixer a Tolosa. Però si en canvi el que convenç és la teoria uruguaiana, seria perquè Gardel era fill natural de Carlos Félix Escayola Medina (fill, aquest, del sabadellenc Joan Escaiola Carayemas) i de la jove uruguaiana María Lelia Oliva. De petit va viure prop de la Calle Corrientes, eix de la vida nocturna i boèmia de Buenos Aires. La seva mare treballava de planxar roba, sovint dels teatres, i això va fer que Gardel tingués contacte amb el món de la faràndula. Aconseguia treballs (tramoisita, venent entrades…) i veia i imitava els exercicis que feien els actors i cantants. Al Teatro Victoria escoltà i fins i tot tingué algunes classes informals de cant del famós baríton català de sarsuela Emili Sagi i Barba. O en el teatre de l'Opera pel famós baríton italià Titta Ruffo, el qual l'ajudà en l'educació del seu cant. Desenvolupà una sensual veu de baríton amb la que desplegà una musicalitat infal·lible i una gran expressivitat dramàtica, creant petites obres mestres del "dos per quatre" (terme amb què es coneix el Tango, en referència al seu compàs). D’adolescent comença a freqüentar el barri popular d’Abasto i és convidat per uns amics a integrar la colla d’un bar del mercat. Allí comença a cantar-hi semi-professionalment. El que es duia era cantar la payada, però Gardel no era molt bo improvisant. Tanmateix la qualitat de la seva veu va fer que s’hi anés fent un lloc. Poc a poc anà guanyant fama i se’l conegué pel Morocho del Abasto. Encara no cantava tangos, tot i que en ballava.  El 1913 celebrà un duel de tangos amb "El Oriental" José Razzano al carrer Guardia Vieja del barri de l'Abasto. En aquest duel no guanyà cap dels dos: més aviat va sorgir el duo Gardel-Razzano, que va treballar unit durant quinze anys. Juntament amb el seu col·laborador de tota la vida, el poeta i periodista Alfredo Le Pera, Gardel va escriure molts tangos clàssics, com Mi Buenos Aires querido, Volver i El día que me quieras. Es conserven un total de 700 enregistraments. No solament va gravar tangos; també música folklòrica com milongas, zambas, rancheras, tonadas, estilos, etc. Va gravar alguns fox trors en anglés, així com algunes cançons tradicionals en francés. Va morir el 24 de juny de 1935 a Medellín, Colombia, en un accident aeri, quan estava en el millor moment de la seva carrera, juntament amb el seu company poeta Alfredo Le Pera. Enllaços: https://oc.wikipedia.org/wiki/Carlos_Gardel Fitxes relacionades per ser-ne, potser, la seva ciutat de naixement: La capital d'Occitània?

 

GENT PER LA CÒSTA D’AZUR

GENT PER LA CÒSTA D’AZUR La Còsta d'Azur és el nom turístic que rep aquesta la part oriental del litoral mediterrani de la Provença entre Cassís i Menton, i que inclou la costa del Comtat de Niça i també Mónegue. Curiositats: És una de les costes més conegudes i freqüentada per famosos i personatges cèlebres.  És considerada com a un dels centres turístics mundials més importants i compta amb la presència d’un aeroport internacional, essent la segona plataforma aeroporturària més important de l’estat francès, després de les pistes de Paris. La seva ciutat més important és Niça, però rivalitza amb el prestigi i celebritat de Sant Tropetz. Altres ciutats remarcables són: Montcarles, a Mónegue i Canas. El seu nom es deu a l’escriptor Stéphen Liégeard i al seu llibre La Côte d’Azur publicat l’any 1887. Cal distingir entre la Còsta d’Azur i la Còsta Balva. La Còsta Balva és un petit tros de costa que va de Marselha al mar de Bèrra, ocupant per tant mol poc tros del litoral. En canvi la Còsta d’Azur es considera que va des de Cassís (no tothom hi està d’acord) fins a la frontera italiana a on a partir d’aleshores passa a anomenar-se Riviera. Inclou, per tant, també les platges del Principat de Mónegue. A principis del segle XX la Còsta d’Azur es va convertir en destí preferit per a la burgesia i l’aristocràcia del nord d’Europa pel seu clima suau sobretot durant l’hivern. Que fos destí de personatges com Sir Winston Leonard Spencer-Churchill van popularitzar entre les classes altes la fama de la French Riviera. Va ser l’escenari de l’Operation Dragoon durant la Segona Guerra Mundial per tal de fer front a l’invasió nazi.  S’hi celebra un prestigiós festival de cinema (Canas) i un important circuit de F1 (Montcarles) En William Webb Ellis, considerat doncs per la tradició com el pare del rugbi modern, va morir a Occitània (creiem que hi va passar els darrers temps de la seva vida) i està enterrat al cementiri del municipi de de Menton, a la Còsta d’Azur. De l’any 2006 es diu de la Còsta d’Azur: més de 14 milions de turistes 52 % de clientela és estrangera 500 000 congressistes més del 45 % dels turistes hi arriben per avió Enllaços: http://oc.wikipedia.org/wiki/C%C3%B2sta_d%27Azur http://oc.wikipedia.org/wiki/C%C3%B2sta_Blava Fitxes relacionades: per tenir-hi un festival de cinema molt important: Festival de Cannes per tenir-hi un circuit de F1 molt important: Grand Prix de Monaco per tenir-hi enterrat el “pare” del rugbi: Un jugador de rugbi per haver-ne patit les conseqüències: Uns nazis

GEORGES BRASSENS

GEORGES BRASSENS Georges Brassens fou un poeta i cantautor anarquista occità en llengua francesa. Curiositats Va néixer al poble occità de Seta el 22 d’octubre de l’any 1921. De petit no era massa bon estudiant i la seva mare li va impedir que fes classes de música fins que no millorés el seu rendiment, cosa que no va ser.  L’any 1936 coneix el gust per la poesia a través del seu professor de francès de l’escola. Aleshores té clar que vol esdevenir poeta i malgrat no tenir nocions de solfeig, ja intenta anar cantant els seus versos.  El febrer de l’any 1940 es va instal·lar a Paris, a casa d’una tia seva, fugint d’una guanyada mala reputació per uns incidents de robatori que amb altres companys protagonitzà, i que escandalitzà la vila de Seta. L’any 1943 el govern de Vichèi, sota el règim nazi, imposa un servei de treball obligatori i Brassens ha de marxar a fer-lo a Basdorf. Aprofitarà un permís de 15 dies per fugir i amagar-se de nou a Paris, on viurà d’amagatotis i en unes condicions que el faran refusar per la resta de la seva vida a les comoditats. L’any 1951 Jacques Grello el sent cantar i li regala la seva pròpia guitarra per a que s’acompanyi enlloc del piano. Brassens no es sent còmode cantant davant del públic i es desanima fàcilment. Uns amics seus aconsegueixen fer-lo cantar davant de Patachou, que el descobreix i li demana de produir-se en el seu cabaret. Fins i tot el baixista de la seva orquestra de cabaret, en Pierre Nicolas, decideix espontànimanent d’acompanyar-lo mentre Brassens canta. Acabarà sent el seu contrabaixista durant més de trenta anys. A partir del descobriment fet per Patachou, el seu èxit serà creixent. Va ser guanyador del Grand prix de poésie de l'Académie française l’any 1967. Va morir per culpa d’un càncer al poble també occità de Sant Geli dau Fesc el 29 d’octubre de 1981, tot i que va ser enterrat a Seta. La cançó de Georges Brassens Bancs publics (Le Vent, 1953) sembla ser que està inspirada en els enamorats de Raymond Peynet, tot i que hi ha qui ho discuteix. Molts altres cantants han versionat i cantat cançons seves. Destacarem la també occitana Juliette Gréco, o el grup gascó Noir Désir.  També molts autors i músics han traduït moltes de les seves cançons a l'occità. Podeu veure'n molts exemples en aquest article de Jornalet. En català, són famoses les versions que en va fer Josep Maria Espinàs. Altres cantants catalans que han interpretat Brassens són Quico Pi de la Serra, Joan Manuel Serrat i Rafael Subirachs. Però qui més ha versionat Brassens al llarg de la seva carrera musical és el terrassenc Miquel Pujadó. La cantant valenciana Eva Dénia ha publicat dos discos en què adapta al català alguns dels èxits de Brassens i pels quals ha participat en alguns dels festivals més importants que se celebren a França en homenatge al cantant de Seta i ha rebut la menció de millor disc Brassens de l'any 2008 per part de la revista francesa Chorus. Enllaços:  https://oc.wikipedia.org/wiki/Georges_Brassens Fitxes relacionades per haver-ne fet una cançó: Un banc amb dos enamorats davant d'un quiosc per haver patit les conseqüències del règim de Vichèi: Uns nazis