dimarts, 24 de novembre del 2015

ARMANHAC


ARMANHAC








L'armanhac és un aiguardent de vi elaborat a la Gasconha.


Curiositats:


Té tres denominacions geogràfiques més precises que daten de l’any 1936: bas-armagnac, armagnac-ténarèze (o ténarèze) (en occità Condomés) i l’haut-armagnac. També hi ha l’armnanhac blanc, que en seria la quarta denominació creada molt més tard. 


El nom de totes aquestes denominacions es deu a l’antiga província d’Armanhac que té per escut un lleó (normalment sempre present en les ampolles d’aquest aiguardent). Aquesta zona forma part de l’anomenat pels francesos Vignoble du Sud-Oest del qual també en formen part els vins de Bordèu.


La producció de l’armanhac data des de l’edat mitjana, però no és fins al segle XVII que se’n fa una producció més massiva, i caldrà esperar al segle XIX per trobar el seu punt àlgid de producció i popularitat.


Eusa és la vila que està considerada com la capital de l’armanhac per ser-ne un important centre de producció històric i d’activitat econòmica derivada d’aquest aiguardent. La vila de Condòm és però, un dels altres grans centres de l’armanhac (fins i tot en té una denominació!).


L’armanhac es fa a base de destil·lacions de vins blancs secs que després es deixen reposar un llarg temps en bótes de roure. Acostuma a tenir una graduació alcohòlica del 40% o fins i tot superior. 


Durant l’Edat Mitjana ja se’n sap de la seva existència, però no tant com a beguda sinó més aviat com a destil·lats que servien com a remeis d’apotecaris. Hi ha constància escrita del comerç d’aiguardents al mercat de Sent Sever a finals del segle XV. Com a anècdota del seu ús com a remei medicinal, hi ha la llegenda que explica que el rei Charles II de Navarre va morir cremat quan sense voler una espelma va incendiar la seva camisa impregnada tota ella d’aiguardent per consell dels seus metges. 


A partir del segle XVII hi ha una demanda de consumició de vi blanc des del nord d’Europa, i Holanda mostrava un especial interès pels vins de Bordèu (tant pel consum propi com per comercialitzar-lo amb altres països). Això va provocar que aquesta destil·lació del vi blanc fins ara destinada a un rar producte medicinal passés a ser utilitzada com a solució per a reduir volums en el transport, per a la bona conservació durant el transport, etc i comença el seu camí cap a ser una beguda. 


És durant el segle XIX que les cruents guerres busquen aiguardents per animar les tropes pel poc volum que ocupen, i l’època en que els alambins milloren. Hi ha notables millores, per exemple, pels alambins destinats a fer l’armanhac (com el sistema Verdier utilitzat encara actualment inventat per un productor de Montguilhèm) i que aconsegueixen dotar-lo de gust i perfum. També és d’aquesta època la costum de posar a envellir voluntàriament l’armanhac en botes de roure per fer-li agafar color i més gust. Aleshores l’armanhac era considerat de qualitat inferior al cognac (beguda de la veïna Charanta francesa) i que per tant es venia a un preu inferior, però de qualitat més alta que la resta d’aiguardents. El fet que la filoxera arrivés a la zona del cognac 14 anys abans que a la zona de l’armanhac va fer que aquest darrer gaudís d’un pic àlgid de producció i consumició. Però finalment la plaga també arriba i el rom i altres alcohols li prenen el relleu. 



El Bureau National Interprofessionnel de l'Armagnac (BNIA) va ser creat per una ordre ministerial del govern de Vichèi dins del marc d’un corporativisme que es volia crear per compensar l’època de penúria de l’ocupació alemana. Malgrat els esforços, les plantacions fins a finals del segle XX han estat cada cop més escasses. Molts agricultors prefereixen dedicar-se al cultiu per a altres vins. L’haut-armagnac ha estat a punt de desaparèixer. En els darrers anys s’han pres mesures per protegir i reanimar aquesta beguda. 


L’any 1951 es va fundar la Compagnie des Mousquetaires d'Armagnac (inspirnat-se del naixement del compte d’Artanhan a Lupiac, al sud de del territori de l’armagnac-ténarèze) i que compta amb més de 3000 moscaters. 


Es diu que els pelegrins que feien el camí de Sant Jaume van tenir un paper important per a la popularització de l’armanhac ja que els qui passaven per la zona el prenien per les seves qualitats medicinals, per reescalfar-se i reanimar-se, a l’igual que els mariners que navegaven pels canals navegables que duien fins a Bordèu i cap a alta mar. 


Més informació:







Fitxes relacionades



per ser del mateix vinyar:




per impulsar-ne el corporativisme:




per haver nascut en aquestes terres i inspirar-ne la companyia:




per ser-ne beguda apreciada pels pelegrins:






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada